Múrcia
Una mica d'historia
La presència humana en el territori avui conegut com Regió de Múrcia data, almenys, de fa 1.500.000 anys. La confluència entre la terra i l'home en la Regió de Múrcia ha estat una constant des de la més remota prehistòria. Els primers testimoniatges de la presència humana corren parejos a les cultures del Neanderthal, Cromagnon i, sobretot, al neolítico. Els vestigis trobats de l'edat del ferro ens comencen a parlar de cert grau d'evolució que es converteix en desenvolupament agrícola i pecuari durant el període ibèric i, més tard, en intensa activitat comercial amb la presència de pobladores fenicios, grecs i cartagineses en pugna amb els moradores autòctons. La conquesta per part d'Escipión, en el 209 a.C., de la ciutat de Carthago Nova, va suposar l'explotació definitiva del que ja era un important centre econòmic i polític del Mediterrani.
Amb la conquesta del territori per Roma, es va obrir una etapa d'apogeo econòmic de la zona litoral que duraria més de 600 anys. En aquest moment, es van començar a potenciar les comunicacions de la zona, l'explotació de les mines i es van asseure les bases de l'aprofitament agrícola. Ja llavors eren molt apreciats els productes procedents de l'horta regada pel riu Táder (actual riu Segura), així com la pesca del litoral. Després d'una llarga etapa d'inestabilitat política, fruit de la desmembración de l'Imperi Romà, el domini àrab comença en l'any 713 quan Abdelaziz venç a l'exèrcit hispà-visigodo de Teodomiro a Cartagena. L'any 825 suposa un altre moment històric determinant, moment en el qual és fundada la ciutat de Múrcia per Abderramán II. L'auge econòmic de la zona és palesa a partir d'aquesta data, ja que els àrabs són els responsables de l'aprofitament del curs del riu Segura, creant tot un complex sistema de regadío, compost de sèquies, azudes i norias, antecedents de l'actual sistema de reg que va servir per a treure un provechoso resultat a tot el fértil vall d'hortes que circunda la ciutat de Múrcia. La prosperitat econòmica dels àrabs, no obstant això es vió alterada per les tensions internes, per la pressió fronteriza i pels desordres polítics interns. La creació dels regnes de Taifas és l'últim testimoniatge d'un territori que aviat cauria -1243- sota el vasallaje de Castella i que acabaria integrant-se definitivament a la Corona amb la signatura de la Pau de Granada en 1492. A partir d'aquest període, la pau arriba als territoris murcians, experimentant un creixement sistemàtic en l'econòmic i en el demogràfic.
Es projecten grans obres, neixen incipientes gremis i floreixen les ciutats a l'empara del segle XVI. Després d'un període d'inestabilitat, amb un segle XVII on se succeeixen les epidèmies, plagues i grans sequeres, es percep un lent procés de recuperació gràcies a l'augment de la superfície de cultiu agrícola i a l'aperturismo comercial.
Amb el segle XVIII s'inicia una nova etapa de creixement on l'esplendor urbana -paral·lela al desenvolupament artístic del cèlebre Barroc murcià- es complementa amb la terminación de les obres de la Catedral de Múrcia i la construcció de l'Arsenal de Cartagena, signes evidents del desenvolupament civil i militar. Els capritxos cíclicos de la història volen que el segle XIX ofereixi a la regió un nou període de crisi, motivat per la successió de sequeres i inundacions. I no és fins a bé avançat el segle, quan es produeix un nou relanzamiento de l'economia de la zona de la mà dels processos d'industrialización el motor fonamental dels quals era la riquesa dels jaciments miners. Però l'esquilmación dels recursos i el poder d'una economia basada en la seva major part en indústria de capital estranger, unit a la inestabilitat propiciada per les revoltes revolucionàries i la inexistencia d'un comerç que mirés a l'exterior, serveixen per a teixir un panorama precari amb el qual iniciar el segle XX.
Hem d'esperar fins al final de la dècada dels anys 20 per a trobar una regió que pren definitivament el carro del desenvolupament -amb el parèntesi inevitable de la Guerra Civil- enllumenant una indústria de transformació agrària que va potenciar sectors com el de la conserva i que va servir per a modernitzar totes les seves estructures agrícoles. Sobre aquestes bases, la regió va afrontar la seva expansió, assumint de ple els canvis socials i econòmics necessaris amb els quals culminar un segle XX ple de ferms reptes per a afrontar el futur.